Amor pel Teatre

En principi el teatre no formava part de l’equació. Un accident amb un Kart de coixinets, dues operacions a les cames, l’examen d’accés a la universitat… Tot plegat en un mateix any. Un altre terme, la nota de la selectivitat i la mitjana amb tot el batxillerat, només donava per a accedir a la carrera de psicologia, per la qual no n’estava gens d’interessat. Per sort durant tot aquell temps també vaig estar molt engrescat fent música amb la Roland. Un salvavides. I encara havia tingut una altra motivació; amb el meu amic Jago havíem decidit que, en acabar el curs, ens prendríem un any sabàtic per anar a Anglaterra a aprendre anglès, treballar, i des d’allà fer el salt a l’Índia.

A l’Anglaterra, Manchester, foren mesos treballant de Kitchen porter i cambrer, nits en blanc fent música amb la Roland, planificant actuacions i performances en un Cybercafè. Gens de diners estalviats, uns quants quilos perduts i unes bones ulleres blavoses sota els ulls. En tornar a casa, a la vora del Mediterrani, el somni Indi havia d’esperar i la vida empenyia a prendre decisions sobre el futur immediat. Els meus pares no veien massa coherents les meves renovades pretensions musicals, potser era massa tard per a dedicar-se amb cos i ànima a la música. Per què no estudiar so? (No és una idea gaire original entre el col·lectiu de músics frustrats). El que va representar un autèntic gir de guió, però, va ser fer-ho a l’Institut del Teatre, per recomanació i lucidesa de la meva mare.

D’aquesta manera començà una profunda relació amb el Teatre. Plena de vivències. La majoría ben boniques però també amb alguns desencants i històries tristes. Com quan em va tocar ser l’últim tècnic de l’Artenbrut, una petita sala amb una gran ànima. Vaig estar-hi durant l’última temporada i mitja, gaudint de la bellesa en plena decadència. El final va ser una trencadissa d’ànima i cor. La nit que vàrem baixar la persiana definitivament vaig tenir un espasme a l’estòmag, com un cop de puny, que em va deixar cargolat i adolorit al llit uns díes, plorant com un nen petit.

Per equilibrar el relat, també dir-vos que el dia que vaig experimentar la catarsi per primera vegada, va ésser com una xute d’alguna cosa molt bona. Un text de Lorca, el públic entregat amb la interpretació de la companyía. Les dones avancen sobre l’escenari vers al públic demanant un càstig exemplar per a una dona que mantenía una relació sercreta. Elles borden com gosses de presa i Adela, la més jove, a un costat, esgarrifada, plorant agafant-se el ventre implorant misericòrdia i de sobte…FOSC, el públic esclata a plorar, a aplaudir, algú esbufega amb les mans al cap, hem quedat estabornits. Però no és el final encara. Es tornen a encendre els llums i les actrius posen ulls com a taronjes, què a passat? Buuuff, l’espectacle ha de continuar.

Una idea internacionista, el teatre és una gran família.

Ah, al teatre hi vaig coneìxer la meva actual parella, la Carolina. Treballàvem tots dos en un musical a México, jo de tècnic de so i ella de vestuarista. Potser per això, el títol de la crònica és ‘Amor al…’, tot i que el que m’ha empès a escriure’l és l’amor incondicional que sento pel teatre.

Deixa un comentari